MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Llegint Xabier Lete ( El poema XXXVI de Vulnerant omnes) trobo

 

(…) defenderé la casa de mi padre, la defenderé, porfiábamos (…)

 

I immediatament Aresti, el gran Gabriel Aresti, es tornava a fer present a la segona part B): de Harri eta herri:

 

                        Defensarè

                        la casa de mon pare.

                        Contra els llops,

                        contra la sequera,

                        contra la usura,

                        contra la justícia,

                        defensaré

                        la casa

                        de mon pare.

 

Llegint  Gabriel Aresti (A un profeta 'Queriéndoselo explicar a Jorge de Oteiza'), trobo

                        Gabriel Aresti Segurola,

                        noi desgraciat,

                        per què et vas atrevir

                        en aquest mar,

                        et vas posar

                        en una mala feina

                        per això no vas ser

                        aquí admès.

                        Li dic a Otero:

                        Què tal Hikmet i tu...?

                        Conta'ns, doncs...

i  immediatament Hikmet, el gran Nâzim Hikmet, es tornava a fer present, també en la resposta de Blas de Otero:

                        (...)

                        pero habla, escribe tú, Nâzim Hikmet,

                        cuenta por ahí, lo que te he dicho, háblanos

                        del viento del Este y la verdad del día,

                        aquí entre sombras te suplico, escúchanos.

 

Llegint  Nâzim Hikmet (Reportatge sobre La Habana, 1961) trobo:

(...)

confonc les barricades de sacs de sorra i l'Atlàntic

no sóc capaç de distingir els horitzons que espien els fantasmals portaavions americans

            de les barricades de sacs de sorra

confonc les mares camperoles amb el palau de la presidència

confonc els monuments les estàtues i els bustos de José Martí amb les fotografies i les

            litografies de Fidel

confonc a Fidel amb les cançons la Internacional amb el txa-txa-txà i la patxanga amb

            Fidel

                        somos sosyalistas palante palante

confonc Fidel amb les cent mil persones que agafades una darrere l'altra ballen la rumba

(...)

ensopego amb els obrers

des de que La Habana és La Habana ningú com ells havia travessat pels carrers amb pas

            tant ferm

i jo cada dia que passa em torno una mica més jove a La Habana

cada dia sento una mica menys l'amargor del món a la boca

cada dia es suavitzen una mica les arrugues dels palmells de les meves mans i crec més

            que la dona que va quedar lluny només pensa en mi

i cada dia quan passo pels carrers de La Habana canto de millor humor

                        somos sosyalistas palante palante

 

i immediatament José María, el gran José María Valverde, es torna a fer present en Agradecimiento a Cuba.

            En una isla donde nunca he estado,

            hace unos años, hombres de mi lengua

se echaron a cambiar su triste mundo;

lucharon con sus déspotas, vencieron

y al ir a poner manos al trabajo,

vieron que eso se llama socialismo

y es asunto de mucho madrugar

y de muchos papeles y fatigas,

y que tiene remotos compañeros

como en otros planetas –unos, fríos

tecnólogos armados; otros, pobres

guerrilleros en selvas incendiadas-.

(...)

 

Llegint José María Valverde hauria de lligar amb Gabriel Aresti per a que el cercle es tanqués. Seria massa bonic. Encara que,... per què no? Penso en el buit que deixa un poeta amb la seva desaparició física. Aquella sensació de pèrdua irreparable que li feia dir a José Antonio Labordeta a la mort del seu germà poeta Miguel Labordeta: "Nos haces una falta sin fondo". Crit de dolor que acompanya un dels versos que més m'agraden de Valverde : "Se quedarán mis cosas sin mí desconcertadas". La sorpresa.

L'inesperat. I per què aquestes sensacions, juntes al dolor, la pena oceànica,  no es poden trobar a la mort d'Aresti?

 

I és així, com us ho estic contant, que Hikmet, Aresti i Valverde (morts el 3, el 5 i el 6 d'aquest mes dels anys 1963, 1975 i 1996, respectivament) es van trobar un dia, tots tres agafats del braç, al bell mig d'una munió de gent que era pura cridòria:

 

                                   Somos sosyalistas palante palante

 

 

                        

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Recordo molt bé a Gabriel Ferrater. Deuria ser l'any 1971 o 1972, a la Universitat de Lleida. Ens parlava de la Lingüística, amb un got de ginebra a les mans. I recordo l'exemple utilitzat per  fer palesa l'ambigüitat del llenguatge. La frase d'aquells pares ja farts: "Teníamos al niño encima del televisor". I l'explicació dels possibles significats, fins el més inesperat: "No en teníem prou amb la televisió, que a més a més teníem el nen". No ho he oblidat mai. Això, per xocant, és el que he recordat de la seva xerrada. Després va venir, sobretot, la seva poesia.

 

Aquest any es commemora el noranta aniversari del seu naixement, el dia 20. I el mes passat van fer quaranta anys de la seva mort. Una mort anunciada amb temps i sense que hi hagués cap malaltia entre mig: havia promès matar-se abans de complir els 50. Justo Navarro ho recull a l'inici de F.: "Hubo una vez un hombre que a los treinta y cinco años prometió no vivir más de cincuenta. Se llamaba Gabriel Ferrater. Estaba con un amigo [Jaime Salinas] en un café de la plaza Prim de Reus, bebían ginebra en la terraza, el cielo era claro y volaban vencejos, un taxista esperaba para llevar al amigo a la estación de donde saldría el coche cama hacia Madrid. Entonces Ferrater dijo que iba a matarse antes de cumplir cincuenta años".

 

Així ho recull també Feliu Formosa:

 

RECORDANT GABRIEL FERRATER

 

Vas dir que no volies

Arribar a aquella edat

En que el cos ja comença

A fer pudor de vell

 

Ara que vaig en metro

En hora punta penso

Que els cossos fan pudor

A qualsevol edat

 

A qualsevol edat

Podem doncs plantejar-nos

Un acte irreparable

Contra l'irreparable

 

José María Valverde, d'una humanitat de gran força moral, ens va deixar un retrat

senzill i concís:

 

GABRIEL FERRATER

 

"Mi horizonte se me ha cerrado"

un día dejaste caer

de pasada, como excusándote

por mostrar tan poco interés

hacia todas las trascendencias

y todo lo que fuera fe.

Sin embargo, lo desmentías

con tu manera de querer

a tanta gente, sobre todo

si era sencilla y sin doblez,

o, como un niño, enamorándote

de una mujer y otra mujer.

Pero un demonio de intelecto

no te dejó de poseer;

la acedia, al fondo, decretaba

el fin de tanta estupidez:

lo aplazaste en vano unos años

haciendo versos –del revés

volviste ese guante, tirándolo-:

en vano quisiste también

vivir de un buen amor dichoso,

como la luz sobre el papel:

al fin, te diste a la lingüística,

peor alcohol que el de beber,

destripando el pobre juguete

en que consiste nuestro ser.

Yo llevaba tiempo muy lejos

cuando al fin se cumplió tu ley

y acabaste contigo mismo:

ya no hablamos más, pero sé

que aquella charla intermitente,

cortada, no se puede haber

acabado, y queda en el aire,

mensaje y clave de cuanto es,

y se hará un lenguaje más claro

para que hablemos otra vez.

 

Amb anterioritat, Gabriel Ferrater li havia dedicat a José María Valverde un breu poema que coincideix en les dades (2.9.65), amb la renúncia d'aquest a la càtedra en solidaritat als comiats de Madrid.

 

PER JOSÉ MARÍA VALVERDE

 

Oh, aquests que peonen, encantats

súbdits d'un rei de Babilònia!

Cap aigua viva no et demanen. Van

a la seva: pols, i l'ofec segur de parsimònia.

     Ara, ni tu no vulguis beure. Deixa't només

empassar. La negror d'ésser sol. Tres dies

plega-t'hi, groc roent com un metre de fuster.

Serem potser escopits a mar? Un gran migdia?

 

Al marge quedarà, treball d'historiadors, la polèmica entre el nostre poeta i son germà Juan amb Manuel Sacristán. Deixem constància i remetem al lector a l'interessant treball de Salvador López  Arnal publicat a Rebelión a partir del 17 de maig de 2010.

 

Ferrater, que publica la seva primera obra al trenta-vuit anys, té una obra madura i d'un gran contingut moral. Intenta expressar què representa viure en un món, el seu, que no és tancat en ell mateix  i  que permet la incursió, el coneixement, per part de qualsevol que n'estigui interessat. És un poeta de l'experiència personal fàcilment entenedora.

 

Una darrera mostra de la seva poesia:

 

PETITA GUERRA

 

Portaven mines antitancs, inútils

i pesades com un símbol històric,

embolicades a les mantes xopes

d'olors antigues, romaní i suor

de mules. I també metralladores

desmuntades dels caces alemanys

i metralletes de ferralla anglesa.

Per grups de dos o tres, molt separats

els uns dels altres, ínfims i tossuts

com els corcs d'una gran soca aterrada,

els maquis foradaven Pirineu.

Va ser una guerra de les més petites

que hem conegut. No em va posar al davant

sinó un cadàver. El d'una noieta

pagesa d'Aragó, que va pujar

a un camió militar, i va fer

també de símbol fàcil. Va distreure

el xòfer i el mecànic, i tots tres

es van anar a estimbar d'un pont. La noia

tenia una lesió clara, gens

interessant, però els metges que feien

l'autòpsia, li van trobar al turmell

una deformitat remarcable, d'origen

hereditari, xuclada d'arrels

molt remotes en l'arbre de la raça.

I el dolor d'un moment, amb el plaer

que el va portar, perdien importància

davant d'aquell defecte mil·lenari,

sord i establert. Res d'individual.

Va ser una guerra, encara que petita.

I encara que fantàstica, tampoc

tenia res de personal, la basca

que em va agafar, un instant del llarg examen

i amb l'ajuda del sol, que castigava

durament el cobert raconer i l'era

hirsuta d'un rostoll de creus i d'ossos

que era aquell cementiri de poblet,

quan la fetor de mort em va semblar

que era l'olor d'un sexe brut. Vol dir

que jo era tan jove com ho són

els que van a les guerres, i la carn

els fa por, i la destrossen i n'abusen.

Tot emblemàtic, immemorial.

 

 

 

 

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Fa poc més d'un any vaig dedicar el meu article quinzenal  a donar a conèixer el poeta i novel·lista aragonès Ildefonso-Manuel Gil. M'havien arribat a les mans els dos volums de la seva Obra Poética Completa, editats a Saragossa el 2005.

Ara, quan es compleix el centenari del seu naixement, em veig amb l'obligació de tornar a fer-lo sortir a la superfície. Els poetes, excepte una minoria "d'escollits", malviuen al marge de la distribució dedicant-se a altres feines per sobreviure. Però també, si la seva situació no ha estat la comentada, passen ràpidament a l'oblit més absolut agreujat aquest per la seva mort.

Encara que no es tracti d'un poeta, és il·lustrativa la queixa, no fa massa, del fill de Camilo José Cela per l'oblit en el que havia caigut l'obra de son pare.

Tanco l'incís i penso que si això li succeeix a tot un Premi Nobel, que serà dels que, com Ildefonso-Manuel Gil buscaven en la creació de revistes un espai on donar-se a conèixer, ell i altres companys com Ricardo Gullón o Enrique Azcoaga.

Així, el 1930 a Madrid, amb el primer dels esmentats, llençava la revista Brújula –que només va aguantar quatre números- i més tard, l'efímera Boletín último –un número! i un subscriptor: Juan Ramón Jiménez-. Més tard, el 1934 i ja a Saragossa, amb el mateix company creava Literatura i col·laborava  amb Enrique Azcoaga a Luz.

 

A l'acabament de la guerra va estar tancat set mesos al seminari de Terol, convertit en presó –just destí d'alguns edificis!- esperant "la saca" cada nit. Tenia 27 anys. A partir d'aquest moment va compartir la vida de l'exili interior amb molts intel·lectuals fins que l'any 1962, i gràcies a la seva amistat amb Francisco Ayala, va poder –com tants altres!- sortir a fer classes a una universitat usamericana.

Manuel L Abellán, a Censura y creación literaria en España (1939-1976) escriu del nostre autor:

"Ildefonso-Manuel Gil publicó fuera de España el cuento final que figuraba en Amor y muerte y otras historias. Un esfuerzo totalmente vano era intentar la publicación en España de Los asesinos iban al Tedéum. No sólo hubiera tropezado con la censura: ni siquiera hubiera sido posible encontrar un editor."

Aconseguia passar la censura un llibre de poemes, Luz sonreída, Goya, amarga luz (1971) en el que s'amaga en el pintor aragonès per "aludir a circunstancias españolas contemporáneas" com recull José Sánchez Reboredo a Palabras tachadas (Retórica contra la censura).D'aquesta col·lecció de poemes ja vaig extreure una mostra, la més directament anti Franco: Misa negra, que començava: "Todos mirando al Gran Cabrón..." No calia fer grans esforços per identificar la figura que representava Goya al ulls de Gil.

 

Ildefonso-Manuel Gil moria a Saragossa el 28 d'abril de 2003.

Aquí us deixo altres mostres de la seva poesia. 

 

LOS CAPRICHOS

I

 

Labrador: tus sudores.

Escritor: tu vocablo.

Muchacha: tus amores.

¡Los lleva el diablo!

 

La vida es ventolera

y humo de paja,

su verdad solo espera

quieta en la caja

 

No repiques campanas

ni cascabeles,

alegorías vanas,

secos laureles.

 

Hay que atarse las calzas

y hablar en plata,

¡todo el oro que ensalzas

es hojalata!

 

POEMAS DEL TIEMPO (1973)

5

 

Tenéis que perdonarme la añoranza:

es un lujo sencillo y sin pecado.

Fui también joven y el presente erguía

su torre poderosa contra el viento,

abriéndose sus brazos en la altura

para abrazar entero el infinito.

 

Si me hundo en los recuerdos, si me busco

en caminos de ayer, no es que me escape

cobardemente y vuelva las espaldas

a este momento exacto, a la imperiosa

exigencia del tiempo y la conciencia.

 

Busco la explicación de tanto absurdo,

quiero hallar del camino equivocado

la pisada primera, ¿dónde estaban

mis ojos que no vieron el desvío,

y dónde estaba yo, que no detuve

mi andar a ciegas, tan erradamente?

 

Yo soy el hombre y mi camino lleva

milenios hacia atrás y nadie sabe,

aunque todos seguimos, si adelante

hay suelo firme para nuestros pasos.

 

Creo en la libertad del hombre entero,

criatura desnuda de fantasmas,

abierto corazón a mente abierta:

lo que soñaba ser y complacido

creía ser... El mundo que me envuelve

ajusta mis latidos, me conduce

ocultamente de la mano y lleva

mis pies a donde quiere y yo me miro

culpas en el espejo y no las veo

y están ahí. Las busco ardientemente

y no puedo encontrarlas. La mirada

termina en altos invisibles muros

y queda más allá solo silencio.

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

El franquisme, entre d'altres moltes coses igual de monstruoses, passarà a la història pel més gran nombre de presos polítics 'suïcidats' a les comissaries de policia o "casas-cuartel" de la guàrdia civil i pel gran nombre d'obrers "voladors" abatuts pels trets a l'aire de la policia.

Deia Jesús López Pacheco:

─Si no fueran ciegos

nos verían esta luz que habita nuestro pecho.

─Hijo, abrígate bien. Y ponte la bufanda.

No vayas a coger alguna bala en los pulmones.

Que no está el tiempo bueno todavía.

 

El dirigent del PCE Julián Grimau va ser llançat a un carreró des d'una finestra del segon pis de l'edifici on ara hi ha la Comunitat de Madrid. No va morir de la caiguda i el 20 d'abril de 1963 era afusellat.

Alfonso Sastre, sota el pseudònim d'Antón Salamanca, amb la ironia que permet el dolor escrivia

 

LA VENTANA INDISCRETA

       (JULIÁN GRIMAU)

 

¡Otra vez esas radios extranjeras

vomitan contra España su veneno!

Salimos ahora al paso de ese trueno

explicando las cosas verdaderas.

 

No ha habido tal señor defenestrado

ni se empleó en su trato la tortura.

Tratósele con tacto y con dulzura.

Se le invitó a pasar a lo vedado.

 

Saludósele allí con cortesía.

Preguntósele por sus actividades

de manera correcta y muy humana.

 

Díjonos su opinión de la amnistía.

Dijímosle después nuestras verdades

y arrojóse sin más por la ventana.

                                   (Publicat a España, hoy, Ruedo Ibérico, París, 1963)

 

Seguim amb Alfonso Satre.

 

YO NO SABÍA QUE TE LLAMABAS JULIÁN GRIMAU

 

Tú ya no puedes acordarte

te han matado

hijos de puta Dios mío te han matado!

No puedes acordarte de mí pero sabías

que fuimos juntos en el autobús después de la reunión

y era la crisis del Caribe

y llevabas una cartera grande

y eras modestamente heroico

hombre sin gestos eras

y el color gris de la calle era tu gris

y un fuego rojo oculto ardía en la mitad de tu corazón

y ahora te digo lo que sé Julián Grimau

Y es que ese fuego rojo nuestro no se apaga

                                   (Vida del hombre invisible contada por él mismo)

 

SONETO XV

             (Muerte de Julián Grimau)

 

Que haya un cadàver más, ¿que importa al mundo?

Pero el mundo se agita y se remueve.

En el mil novecientos treinta y nueve

se fusilaba más sin tanto inmundo

 

protestar de masones, liberales,

comunistas, socialdemocristianos,

escritores borrachos, italianos,

gente de mal vivir y radicales.

 

Pero además, ¿qué pasa? ¿Qué presentas,

mundo, como protesta, inoportuno?

¿Te parece tan grave, pues, la cosa?

 

¿Tanta importancia tiene, a fin de cuentas,

que sean un millón o un millón y uno

los muertos de una guerra tan gloriosa?

                                   (1963, a Residuos urbanos. Tiempos difíciles)

 

Quan ja tot ha passat només ens queda la memòria. Com a mínim rehabilitar-la. Doncs ni això permet la justícia de la "democràcia". Tant se val que ens governin corbs o bambis.

Però nosaltres, amb els nostres pobres mitjans, mantindrem viva la flama de la memòria i recordarem. Potser ja ni perdonarem: són massa els morts que han de suportar tots els franquistes i els seus escolans. Atansar una mà per ajudar-los a enfonsar-se en el cel que tant s'estimen. Un dubte: al cel o a l'infern. Sempre he pensat que al cel, ja que nosaltres, els dolents anirem a l'infern i millor no trobar-los. Però trobo una resposta de José Bergamín, a pregunta d'Alfonso Sastre, i em planteja de nou el dubte. Escriu Sastre: "pregunté al gran escritor si era cierto que él había dicho que estaría con los comunistas 'hasta la muerte pero ni un momento más', y si esa frase incluía la broma de pensar que después de su muerte, él, Bergamín, iría al cielo y los comunistas al infierno, y entonces él se rió abiertamente de mí: 'No, muy al contrario –me respondió- porque has de saber que todos los comunistas van al cielo'."  

 

I m'he desviat, però ha valgut la pena, perquè ara sabem que al cel trobarem a Julián Grimau.

Segueixo amb el record de companys seus.

 

VEINTE DE ABRIL

Carlos Álvarez

 

EN ESTA geografía de presidios,

y a través

de la crónica amarga de torturas,

lentos

caminos desbrozando el horizonte,

sucios

asesinatos a la luz del alba

donde terminan nuestros hombres,

-donde nace

también nuestra leyenda- no resulta

posible,

Julián, mi noble hermano,

predecir

en qué lugar nos llegará el futuro

más inmediato... (el otro siempre es nuestro.)

 

Yo no sé

si cambiaré un paisaje al aire libre

con árboles y cielo y sol de estío,

por un estrecho marco de silencio,

de sombras,

de lucha renovada...

 

Por eso, si ocurriera

que mi voz no estuviera con tu nombre

en los labios

cuando un veinte de abril hecho marea

de sangre y de dolor nos vuelva el llanto

de España en tus heridas, imagina

que tengo amordazados los latidos;

que algún muro

sujeta mis palabras; que me encuentro

más cerca de los míos que otras veces,

Julián, campo de espigas...

definitivo màrtir de la patria.

                                   (Como la espuma lucha con la roca)

 

Des de l'exili mexicà, Juan Rejano:

 

ELEGÍA ROTA PARA UN HIMNO

 

[...]

Entonces fue.

                        Gritó la voz enana,

enloquecida voz, la voz

hedionda,

aulló, gritó, ordenó

sádicamente la ración de crimen

dispuesta para el día,

y luego se sentó sobre la Cruz,

sobre la Cruz de Roma.

                                      Entonces

fue. El miedo le subía

por los oscuros fondos del instinto.

 

[...]

 

No te han vencido,

amigo, compañero de la rama

vencida, lazarillo

del más hermoso sueño, no

te han vencido, perduras, ahora estás

entre las cumbres y no obstante,

caminas con nosotros,

te rodean

los brazos que te aman,

siembras,

fundas

los nidos del futuro.

 

[...]

 

Puedes brillar tranquilo,

tú lo sabes.

Estamos hechos para la tormenta,

para el beso creador

estamos hechos.

A tu fulgor, marchamos. Ya han crecido,

al borde de tu sombra arbustos

jóvenes.

Ellos te llevan en los labios.

                                               Vamos

contigo a defender la primavera,

contigo

a levantar la nueva casa.

                                   (En la muerte de Julián Grimau, 1963 –fragments-)

 

I aquí seguim, amatents.

                                   

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Aquest és any d'alguns centenaris. Si no a tots, intentaré dedicar un espai a la majoria.

El primer de tots, per ordre cronològic, és el del poeta gallec, molt llegit en els negres temps del franquisme, Celso Emilio Ferreiro, nascut a Celanova el 6 de gener de 1912.

Es curiós ─o no, si ho penses una mica─ com el temps ho va esborrant tot i, poetes que en un moment determinat han estat llegits habitualment, passen a l'oblit més absolut. I és feina nostra el recuperar-los i fer reviure el seu record, al temps que exercitem la nostra memòria. Si a més, són poetes que s'expressen en una llengua perifèrica "marginal" ─en aquest cas el gallec─ encara més fàcilment actua l'oblit.

Cent anys de Celso Emilio Ferreiro i cinquanta de Llarga nit de pedra (Longa noite de pedra), el recull de poemes més conegut i que llegíem quasi d'amagat perquè el que trobàvem allà ens semblava que castigava el més profund  políticament i social del règim franquista. I què poc han canviat les coses quan rellegim per enèsima vegada el poema –aquell que ha marcat el llom del llibre i ja surt només obrir-lo-:

 

GOETHE

 

Aquell senyor burgès condecorat,

senyoria o excel·lència ben encebat,

que ronca amb plaer en la nit llarga

i té dona feliç, de teta oblonga,

am dos fills enzes, esportistes.

una mica llibertins i "barrilaires",

idiotes per la mare, pel pare, grassos;

posant dents de gos que ensuma els ossos,

es posa a grunyir i mossega:

"Jo prefereixo la injustícia al desordre".

 

O recordar el Viatge al país dels nans (Viaxe ao país dos enanos), en els que veu aquella burgesia gallega que domina l'exili –i que fa que li escrigui a l'Álvaro Cunqueiro, de visita a Veneçuela: "Ets un infame. Quant et van pagar "per sota mà" pels trossos que els vas brindar de la meva pell, als franquistes, els teus amfitrions, botiguers estraperlistes, horteres analfabets i proxenetes d'encants que et van portar aquí com a intel·lectual mercenari?" 

 

Pobre de mi. La terra promesa,

la Galícia emigrada que jo buscava,

només era un pou de residus,

una cort d'ovelles resignades:

empori d'aprofitats,

caverna d'usurers,

forat de botiguers,

cau de compares escombriaires.

El País dels Nans,

poblat d'enzes

menjats per la ignorància,

manats per l'enveja i la cobdícia.

Què sòrdid paisatge!

Galícia jeu aquí morta d'angoixa,

crucificada en ombres, sepultada

sota les natges porques dels badocs,

dels petits burgesos desertors,

llogats al fem,

venuts a les latrines,

sense cap altre afany ni fi que el dóna-me'n, que te'n donaré,

la compra-venda, okey, pagament al comptat.

                                               (Viatge al País dels Nans, 3)

 

Després vindrien Terra de ningures, Paco Pixiñas, Antipoemas, Cimenterio privado, Onde o mundo se chama Celanova, Cantigas de escarño e maldecir, Cartafol de poesía, Al aire de tu vuelo, Bailadas, cantares y donaires, Musa alemá, Voz y voto.

Entre ells, prosa i alguns poemes escadussers. D'entre aquests últims faig una tria, pel seu contingut compromès.

 

 

ELEGIA PER ANTÓN MACHADO

 

A Colliure el vespre era un ocell

blau, de lenta singladura,

Antón, company meu,

ferit per la pluja i pel ferro.

 

Darrere va quedar la Nèmesi nocturna,

però  mitjançant la ubiqua mort a l'aguait

els obscurs calvaris dels corriols

per a posar creus d'ombres tremoloses

als rostres dels que marxen al desterrament.

 

El meu cant és un vent dels camins,

 esvaït en la boira del temps,

assolat sobre un riu de roselles,

 veritable Antón meu.

 

Et faré un lleu plany amb les aloses

que creuen les matinades  balbades

dels pobles humiliats i ofesos,

sense veu quasi per a expressar esperança,

sense llum quasi per a encendre les  torxes.

 

Un plany de sega

Per a que les teves paraules llavor

fructifiquin per sempre

i mai tornin a quedar-se sols

el teu cor i el mar,

company meu Antón, tan veritable.

 

I malgrat el risc de donar una imatge potser esbiaixada de Celso Emilio Ferreiro, no puc evitar deixar constància de la seva obra militant, recollint aquests tres poemes que es creu  que són de 1975.

 

AL NIETO FRANCISCO MARTINEZ LE HAN PUESTO

FRANCISCO FRANCO

 

Por el alto favor de Dios,

que en sus mercedes no es manco,

en vez de Francisco Franco,

nos encontramos con dos.

El uno del otro en pos

vinieron por nuestro bien,

mas que Dios nos libre, amén,

si es que doblando la hazaña,

salvada por uno España,

la salva el otro también.

 

Salvar es una palabra

para el español macabra,

pues por cada salvación

de sus destinos inciertos

ha pagado la nación,

en sangre, un millón de muertos.

Ten de España compasión,

Señor, ante quien me humillo,

y líbrala del caudillo

Franco en segunda edición.

 

DOS MOMIAS AMBULANTES

 

Helos aquí, la Carmen y el Pacomio,

camino de la barca de Caronte.

Tendría yo que ser un Xenofonte

para contar la hez de este binomio.

 

Mas como no lo soy, diré mi encomio

al padre Tiempo autor de este desmonte,

de esta imagen senil, de este bifronte

retablo de la momia con su momio.

 

Diré que siento un gozo inenarrable

al ver en este gráfico esperpento

la estampa desguazada y miserable

 

de la pareja vil y detestable,

renqueando sin hálito ni aliento,

camino del ocaso inevitable.

 

ANTE UN RETRATO

 

Este que veis aquí, Paco del Pardo,

por la gracia de Dios tirano abyecto,

careta de caín pluscuamperfecto,

mestizo de beato y de bastardo.

 

Sembró nuestro vergel de espino y cardo,

cubrió nuestro solar de un aire infecto,

trocó a un pueblo joven en provecto,

vendió la patria al yanqui y al bigardo.

 

Creó la España una (en los cohechos),

grande (en los fraudes), libre (de derechos),

impávido a los llantos y protestas.

 

Verdugo nacional de sangre ahíto,

su destino final está ya escrito:

ha de morir con las polainas puestas.

 

Em costa deixar d'escriure del Celso Emilio Ferreiro, perquè mentre fullejo la seva obra van apareixent poemes que em semblen importants per alguna raó ─i en tinc moltes de raons!─, com aquest dels Antipoemas (1970?) que sembla escrit ara mateix i que pot servir de tancament:

 

CRÒNICA BURSÀTIL

 

Wall Street, Wall Street,

aiguamoll lluminós,

natja poderosa

del món.

 

Avui ha aconseguit el mercat de valors

uns guanys sòlids.

El promig fabril

Dow Jones va trepar quasi deu punts.

es van vendre les accions a milers

i un grapat així mai s'havia vist

canviar de mà en tant poc temps.

 

L'índex optimista

de The Associated Press

va avançar tres setanta,

ferros, tretze amb tretze,

ferrocarrils, vuit,

mentre tant la Texas Gulf Sulphur

va superar quatre punts atractius.

 

Al mateix temps a Londres

i en altres capitals d'Occident

la Borsa es va fer càrrec d'aquesta tendència a l'alça

que en Wall Street regnava.

 

A l'hora de l'ocàs,

quan la Borsa tanca les seves portes,

cent nens convertits en torxes

calaven foc de llum als arrossars.

 

El mateix dia i hora, més o menys,

efectius de forces judicials,

van procedir amb mà gens tova

a desnonar cinquanta-sis famílies

amb deutes de lloguers, per sort

gent pobre d'escasses pertinences

que no van dificultar el seu trasllat

al barri Vilallaunes,al costat del riu,

allà on Caracas

convoca les seves cloaques.

 

 

 

 

 

 

 

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

El dia 15 de març de 1916 naixia , a Bilbao, Blas de Otero.

El que els seus pares no sabien en aquell moment era que l'havien assistit en el seu primer naixement, perquè després es produirien uns quants més en els que els esforços ja serien cosa d'ell. O millor, com escriu a Historias fingidas y verdaderas: "Gracias doy a la vida por haberme nacido".

 

Com que el que ens interessa és el Blas de Otero poeta, haurem de tenir en consideració que l'aparició, l'any 1942, de Cántico espiritual, és un naixement a un món, el de la postguerra, en el que es demanen respostes a un Déu, inexistent per mut. Un món en el que la mort és present de forma obsessiva i que podria fer dir a Pero Grullo que "per poder viure s'ha de morir una mica".

 

Oh , cállate, Señor, calla tu boca

cerrada, no me digas tu palabra

de silencio.

                                   (Ancia, 1958)

 

Una època molt religiosa que donarà pas, quasi sense interrupció a un període existencial. (Un altre naixement).

 

DIGO VIVIR

 

Porque vivir se ha puesto al rojo vivo.

(Siempre la sangre, oh Dios, fue colorada.)

Digo vivir, vivir como si nada

hubiese de quedar de lo que escribo.

 

Porque escribir es viento fugitivo,

y  publicar, columna arrinconada.

Digo vivir, vivir a pulso, airada-

mente morir, citar desde el estribo.

 

Vuelvo a la vida con mi muerte al hombro,

abominando cuanto he escrito: escombro

del hombre aquel que fui cuando callaba.

 

Ahora vuelvo a mi ser, torno a mi obra

más inmortal: aquella fiesta brava

del vivir y el morir. Lo demás sobra.

                                   (Redoble de conciencia, 1951)

 

Ara bé, el naixement que l'ha fet més conegut és el que l'incorpora al grup de poetes anomenats socials ─Eugenio de Nora, Gabriel Celaya, José Hierro, Victoriano Crémer,...─ que intenten transformar les estructures socials del món que els ha tocat viure.

En aquest nou naixement es situen tres obres: Pido la paz y la palabra (1955), En castellano (1960) i Que trata de España (1964), que són les més conegudes de Blas de Otero.

 

LA SOLEDAD se abre hambrientamente,

ah todo alrededor es hombre y fronda

de hombro arraigado en la raíz más honda:

la tierra, firme, descieladamente.

 

Ah noche, y noche y noche en pecho y frente,

tapia del mar, barrido a la redonda

por ola y ola y ola en ronda y ronda

azul y blanca: roja de repente.

 

Todos los nombres que llevé en las manos

─César, Nazim, Antonio, Vladimiro,

Paul, Gabriel, Pablo, Nicolás, Miguel,

 

Aragon, Rafael y Mao─, humanos

ángeles, fulgen, suenan como un tiro

único, abierto en paz sobre el papel.

                                               (En castellano)

 

 

I després segueix la vida amb els seus daltabaix. Amb les seves morts que produiran nous naixements. Vegem alguns : aquest, camuflat en un sentit de l'humor que, malgrat la transcendència que impregna la seva obra, mai l'abandona.

 

QUISIERA ir a China

Para orientarme un poco.

 

L'any 1967, després de passar tres anys a Cuba ─"aquella muchacha que se casó conmigo,/un poco mulata y muy sentimental"─, el retorn a Espanya ve a ser un nou naixement.

 

La pluma en el aire

Mañana voy a España. Que no me vengan a mí con hostias (habla bien, que no cuesta nada, dijo el mudo), pero de qué ni cómo voy a vivir. Está visto que no escarmiento, y a todo esto la espalda cada vez más inclinada de tanto labrar versos, sembrar poemas, recoger tempestades. […]

 

Deixo constància de la presència constant de la idea de la mort, que no és absoluta perquè encara que sigui per un temps, seguirà viu. Encara que només sigui per poder respondre les cartes. Què a prop de Grouxo Marx!

 

Finito

Cuando yo muera, el cartero continuará trayéndome cartas durante algunos días. Y yo contestaré a esas cartas, poniendo fecha atrasada.

Cuando yo muera, el aire saldrá a la calle y yo iré a verle a su casa, y me dirán que no hay nadie.

Cuando yo muera, el mundo seguirá dando que hablar con sus pequeños sucesos y sus grandes problemas, y yo susurraré bajo la tierra la solución ayer.

Cuando yo muera, por fin no tendré necesidad de hacer más poemas, lo que me producirá un descanso infinito.

 

 

I una altra versió de Digo vivir a Hojas de Madrid:

 

Hay que vivir, Blas de Otero, tienes que seguir viviendo.

Para enredarte en el aire, para laminarte al sol.

Tienes que seguir viviendo.

Para decorar el alma, para inventar voces nuevas.

Para liberar las manos, para apoyar a los pueblos,

tienes que seguir viviendo.

Para recorrer los árboles con los ojos asombrados.

Para espiar a los ríos, para acompasar los péndulos.

Para mirarte dormida, desnuda junto al espejo.

Tienes que seguir viviendo,

para acompañar los pasos de mi madre ante el umbral.

Para agradecer a mis hermanas su áureo silencio.

 

I per poder seguir vivint, has de seguir naixent entre nosaltres. O no és això el que apunta la Elegía-Homenaje a Blas de Otero, de Jesús López Pacheco?:

 

Ha muerto Blas de Otero

pero

 

 

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

De vegades val la pena fer una mirada enrere encara que només sigui per adonar-nos del que hem deixat. No importa el temps transcorregut: encara que hàgim de retornar a finals del segle XXVIII i córrer el risc de confondre'ns amb la Revolució Francesa.

 

Anem a l'any 1789 a Barcelona i ens deixem portar de la mà d'en Josep Fontana i les seves fonts.

Es va produir un coincidència entre la disminució de les importacions d'Europa i les males collites locals de blat que van provocar un augment del seu preu a Barcelona "entorn d'un 50 per cent en els sis mesos que van del mínim d'agost de 1788 fins al màxim de la segona quinzena de febrer de 1789". Com a conseqüència: una crisi de treball i de salaris i menys capacitat adquisitiva de les capes populars.

 

I... l'esclat...  L'aixecament popular... La traïció... La repressió.

Però veiem com explica els fets una cançó:

 

Recordeu aquell dia, vint-i-vuit de febrer:

del pa que s'encaria, vam sortir al carrer.

Les dones, enfurides, traient foc pels queixals,

els homes precedien, portant atxes i pals.

Després d'esbotzar vidres i portes del Pastim[1],

tot el pa que hi havia, l'anaren repartint.

De sobte hi ha un xiscle, algú ha calat foc,

el Pastim s'incendia, tothom en surt com pot.

A foc i sang!, fins aquell dia

molt pocs havien tastat el pa blanc.

El general[2] arriba al front d'un regiment

de soldats de Pavia armats fins a les dents.

La gent ben proveïda aviat es dispersà,

la tropa sol podia l'incendi apagar.

A foc i sang!, fins aquell dia

molt pocs havien tastat pa blanc.

Recordeu aquell dia, vam sortir al carrer.

 

Els aldarulls van seguir alguns dies més i la reivindicació de preus més baixos es va estendre a la carn, el vi i l'oli. I, com és habitual, es concedeix allò que el poble demana i quan aquest ja és a casa... canvi de plans. S'obliden les promeses i s'inicia la repressió. Van ser deportades unes 90 persones i una dona ─Josepha Vilaret─ i cinc homes van ser condemnats a mort i executats el 28 de maig a la Ciutadella.

Això sí!, segons el Baró de Maldà ─cronista dels fets─ no va ser esquarterada com els altres i va ser amortallada amb un hàbit de monja obsequi d'una aristòcrata.

El que cal fer per netejar una mica una part de l'ànima!

 

I ara?

Després de la vaga dels tramvies del 51, caldria que moviments puntuals com el que he comentat es poguessin fer més amples i coincidir amb d'altres com la Revolució Francesa.  Per què no?


________________________________

[1] El Pastim era la fleca municipal, que havia estat cedida al gremi de flequers l'any 1768.

[2] Es tracta del comte d'El Asalto, al que veien com un especulador.

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

El passat desembre l'Assemblea Nacional Francesa va aprovar, a mà alçada, una mesura que penarà la negació de l'holocauste armeni en 1915 a mans dels turcs.

La immediata resposta d'aquests va ser acusar a França de genocidi per la seva actuació a Algèria en el procés de descolonització.

Les mútues acusacions no fan sinó visualitzar la realitat: tots dos països "demòcrates" han comés, en algun moment de la seva història, actes que han estat utilitzats per denunciar a "l'altre" com a genocida.

I el paper de França ─encara recent─ desperta les nostres consciències i ens porta a la memòria algun d'aquests actes. L'11 de febrer de 1957, després dels seus camarades Mohamed Ouenouri i Mohamed Lakhnèche, era guillotinat Fernand Iveton, 31 anys, militant comunista acusat de terrorisme. Atenció!: el Ministre de Justícia i sotspresident del Consell superior de la magistratura, organisme encarregat d'examinar el recurs de gràcia, era François Miterrand i va votar de forma favorable a l'execució de la sentència. Ja ─o només─ han passat 55 anys.

 

Gillo Pontecorvo, a la Batalla d'Alger, va deixar unes mostres –perquè no puguem oblidar mai─ de la barbàrie dels teòricament "civilitzats". No ens cal tornar cap a l'Edat Mitja o la Inquisició.

 

Però aquestes reflexions tenen un motiu. La primavera àrab ha acabat amb sistemes ─molt desviats i corruptes─ nascuts de la descolonització. I en alguns casos no han estat més que un simple canvi de senyors. Egipte és el cas més clamorós. La primavera acabava amb un règim, però també amb unes lluites sindicals importants i tot tornava a estar al seu lloc.

Us recomano la lectura del comunicat del Partit Comunista Egipci de l'octubre passat:

I ara què? Un fragment: "Per cert, el poble va sortir a manifestar-se contra la pobresa, la fam, l'atur, la inflació, la inestabilitat i la por al desconegut. Va sortir a manifestar-se esperant una vida segura i protegida, però la Revolució de 25 de Gener no va produir un canvi de classes o social, ni llibertat. A més a més, el règim capitalista segueix present, i també les polítiques d'un capitalisme explotador i monopolista".

 

I ara la gran pregunta: el sacrifici de Fernand Iveton va ser i segueix sent inútil? ¿Què queda del somni que el movia i que tant bé va recollir Annie Steiner, a la presó de Barberousse, el mateix 11 de febrer de 1957?

 

Aquest matí han gosat

Ells han gosat

Assassinar-vos

Era un matí clar

Tant suau com els altres

En el que teníeu ganes de viure i de cantar

Viure era el vostre dret

Que heu rebutjat

Perquè per la vostra sang altres siguin alliberats

(...)

Estem tristos i maltractats

Darrera murs i reixes

Que ens volen separar

A vosaltres us demanem

La força per a suportar

L'instant de crueltat

De la guillotina

Després el gall ha cantat

(...)

Visca el vostre ideal

I les vostres sangs barrejades

Per a que demà no s'atreveixin

No tornin a atrevir-se

A assassinar-vos

 

Henry Alleg, acaba Le question amb una crida que no puc deixar de recordar:

 

Només fa uns dies la sang de tres joves algerians ha recobert en el pati de la presó la del algerià Fernand Yveton. El que vibrava en l'immens crit de dolor que va sorgir de totes les cel·les en el moment quan el botxí va venir a buscar els condemnats és l'ànima d'Algèria, el mateix que al silenci absolut, solemne, que el va seguir. Plovia i unes gotes es van aferrar, brillants en la foscor, als barrots de la meva cel·la. Els guardians havien tancat tots els porticons, però vam sentir un dels condemnats  cridar abans no l'emmordessin: 'Thaia El Djezair! Visca Algèria! I sens dubte en el mateix moment en que el primer dels tres pujava al patíbul, la cançó dels combatents algerians va sorgir de la presó de dones [Barberousse] com una sola veu:

 

"Des de les nostres muntanyes

s'ha aixecat la veu dels homes lliures:

clama la independència de la pàtria.

Et dono tot el que estimo,

et dono la meva vida,

Oh, el meu país... oh, el meu país!"

 

Fernand Iveton, ens dóna ànims el teu record.

 

 

 

 

 

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

El 12 d'aquest mes farà 28 anys de la mort de J. Florencio Cortázar o Julio Florencio Cortázar ─que de les dues maneres signava, amb 13 anys, els seus primers poemes─.

Era un gegant en tots els sentits: físicament, ètica i literària. Juan Rulfo explica la seva grandària: " Lo queremos porque es bondadoso. Es  bondadoso como ser humano y muy bueno como escritor. Tiene un corazón tan grande que Dios necesitó fabricar un cuerpo también grande para acomodar ese corazón suyo. Luego mezcló los sentimientos con el espíritu de Julio. De allí resultó que Julio no solo fuera un hombre bueno, sino justo".

 

I a poc a poc es configura "l'escriptor revolucionari que és aquell en que es fusionen indissolublement la consciència del seu lliure compromís individual i afectiu, amb aquesta altra sobirana llibertat que confereix el ple domini de l'ofici". El personatge que s'emociona pel fet de que la revolució -en aquest cas, la cubana- s'hagi produït a Amèrica Llatina. El personatge que vol viure des de dins la revolució sandinista. El personatge, en summa, que escrigui en calent, tan aviat té coneixement de l'assassinat de Che, el poema que no té preu escoltat en la seva veu, mig portenya, mig francesa:

 

CHE

 

Yo tuve un hermano.

 

No nos vimos nunca

pero no importaba.

 

Yo tuve un hermano

que iba por los montes

mientras yo  dormía.

 

Lo quise a mi modo,

le tomé su voz

libre como el agua,

caminé de a ratos

cerca de su sombra.

 

No nos vimos nunca

pero no importaba,

mi hermano despierto

mientras yo dormía,

 

mi hermano mostrándome

detrás de la noche

su estrella elegida.

 

Més tard, amb tota la calma, el recorda encara a Último Round (1969) on el sentiment de pèrdua es transforma, amb gran sentit de l'humor, en la constatació de la seva presència. Les idees són difícils d'eliminar.

 

SÍLABA VIVA

 

Qué vachaché, está ahí aunque no lo quieran,

está en la noche, está en la leche,

en cada coche y cada bache y cada boche

está, le largarán los perros y lo mismo estará

aunque lo acechen, lo buscarán a troche y moche

y él estará con el que luche y el que espiche

y en todo el que sea grande y se repeche

el estará, me cachendió.

 

Crec que ja he comentat en alguna ocasió, des de que s'estenen aquestes arrels, que Julio Cortázar nodreix una de les principals. Durant una època em vaig sentir "cronopio" i malgrat no ser un gran afeccionat al ball, ballava "tregua" i ballava "catala". Al final vaig descobrir el seu origen, en un poema inèdit i inacabat.

 

GÉNESIS DE LOS CRONOPIOS

       (rigurosamente histórica)

 

Se descolgaron desde un cielo diferente,

un espacio que sólo ellos franquean,

como los Ufos,

como los Ovnis,

los Cronopios.

 

No podía pasar de otra manera.

No vinieron ni en tren ni en bicicleta.

Tenían que mostrarse justamente

en mitad de un concierto, en el teatro

de los Campos Elíseos, en París.

Date cuenta qué snobs. Y por si fuera poco,

estropeándome el largo y el allegro

de andá a saber qué sinfonía,

sobrevolando la platea

esos objetos verdes, húmedos,

esas burbujas relucientes,

esos Cronopios.

 

Desde esa noche, ubicuos

en bicicletas, tortas, funerales,

crueles cronopios cruentos, crueles

organizando sus poliedros pérfidos

para consternación de famas y esperanzas,

[...]

 

 I la meva afició al jazz és possible que vingui de Johnny Carter, el seu saxo i la desesperació -"Esto ya lo toqué mañana, es horrible, Miles, esto ya lo toqué mañana"- del conte "El perseguidor".

I per què La pell freda, de l'Albert Sànchez Piñol, em recorda tant "Axolotl"?

I quan he caminat per París no he pogut deixar de pensar en Rayuela.

Hi ha jocs amb el llenguatge que ja em pertanyen ─o com a molt, podem compartir─: La vuelta al día en ochenta mundos, Los autonautas de la cosmopista, alguns palíndroms del conte Lejana (Bestiario): salta Lenín el atlas; amigo, no gima; átale, demoníaco Caín, o me delata; Anás usó tu auto, Susana.

I moltes més coses...
 

Presència constant de Cortázar

 

 

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Antonio Gramsci faria aquest mes 121 anys. Va morir a l'abril de 1937. Polític actiu, fins i tot en els moments durs de la presó i la malaltia, secretari general del PCI i autor d'una obra que, en paraules de Norberto Bobbio, sap envellir promovent nous pensaments.

 

20 anys després de la seva mort, com si es tractés d'un joc de màgia, vull creure que va coincidir  amb un altre personatge singular. Es tracta de Pier Paolo Pasolini, un intel·lectual compromès que fa als diaris un periodisme crític amb la societat que l'envolta i, per tant, incòmode amb el poder. Que escriu poesia i novel·la però, sobretot, fa cinema.

D'aquesta coincidència segueixo imaginant que sorgeix un llibre de poesia destacable : Les cendres de Gramsci. Fa 20 anys que Gramsci ha mort a la presó, però per a Pasolini i una gran part del poble italià, el polític comunista nascut el 22 de gener de 1891, encara és viu en la seva obra, i el seu exemple. Escriu que en 1943 "vaig llegir Gramsci i Marx. Amb els bracers em vaig tornar comunista".

 

[...]

 

III

 

Un drap vermell com els que porten

enrotllats al coll els partisans

i, a prop de l'urna, sobre el terreny

 

groguencs, diversament vermells,

dos geranis. Allà estàs tu, proscrit

i amb dura elegància no catòlica,

 

catalogat entre morts estranys:

Les cendres de Gramsci... Entre

esperança i fe antiga m'apropo

 

a tu, arribat per casualitat a aquest

estret passeig, davant de la teva tomba,

del teu esperit lliure, aquí avall,

 

entre els lliures. (O potser és quelcom

divers, quelcom més extasiat i humil,

èbria simbiosi adolescent de sexe

 

i mort...) I des d'aquesta nació

en la que no va descansar la teva passió

sento com un equívoc –aquí

 

en les serenes tombes- per quina raó

-en nostra sort inquieta- vas destil·lar

les pàgines supremes en els dies

 

del teu assassinat. He aquí, donant testimoni,

la llavor encara no dispersa

de l'antic domini, aquests morts

 

units a quelcom que perd en els segles

la seva abominació i grandesa; i junt,

obsessionat, un vibrar d'encluses en sordina,

 

sufocat, afligit, que de del barri humil

arriba per a testificar la fi.

 

[...]

 

Gramsci, als 27 anys escrivia a Il grido del popolo de Torí: "La institució resulta simpàtica. És clarament democràtica, és a dir, capitalista".

Serà casualitat, però avui sentia parlar per la ràdio a Jaime Paz Zamora, ex president de Bolívia, criticant Evo Morales per considerar la democràcia aliena a la revolució. He pensat que el Gramsci jove seguia fent mal a les butxaques del capital.

Benedetto Croce, en 1947, deia sobre el màrtir antifeixista Gramsci: 'Recomanava anys enrere als joves comunistes napolitans, armats d'un catecisme filosòfic escrit per Stalin, aixecar els ulls a les estàtues que hi ha a Nàpols de Tomàs d'Aquino, Giordano Bruno, Tommaso Campanella, Giambattista Vigo i d'altres grans pensadors nostres i dedicar-s'hi a portar la teoria comunista, si podien, a aquella alçada i embrancar-la a aquella tradició. Però ara els hi assenyalo no una estàtua de marbre sinó un home conegut en persona per molts d'ells i de qual record deurien mantenir viu per quelcom  millor que el vacu so del seu nom: Gramsci'.

Com algú altre ha dit "Gramsci està i estarà sempre al cor".